Iris Roch-Gestió xarxes socials infància i adolescència

El passat dissabte 1 de març vaig realitzar una xerrada sobre Gestió de les xarxes socials a la infància i adolescència amb els pares i mares a l’Agrupament Escolta Rudyard Kipling.
Abans de res, dir que va ser una experiència magnífica gràcies a l’interès i participació dels assistents; es va crear un debat molt ric i interessant. Feia temps que comentava de fer una xerrada d’aquest estil, que assessorava a amics/gues, companys/es sobre les dificultats que es trobaven a l’hora de conviure i educar a la “generació digital”. Tenia un objectiu: si entraven a la sala preocupats, havien de sortir tranquils i assossegats (com a mínim una miqueta més tranquils).

Em vaig posar en la seva pell: què em preocuparia si fos mare d’un nen o d’una nena preadolescent?
A partir d’aquí vaig centrar la presentació en tres factors:

1. La privacitat

Aquest punt dividit en tres aspectes: la detecció de perfils falsos i possibles pederastes, l’excès d’exhibicionisme i la consciència i coherència en la imatge que es projecta tenint en compte el nostre futur personal i laboral. 

Si mirem enrere; fa pocs anys no teníem Whatsapp, ni Facebook, Skype, Twitter, etc. Aquestes han canviat radicalment les nostres vides. Hem d’anar amb compte perquè la informació que dipositem sobre nosaltres mateixos ens pot beneficiar (aconseguint una nova feina, connectant persones amb les mateixes aficions, aprenent, etc.) però també pot girar-se en contra. Només dues pinzellades:

- En primer lloc que existeix una presència online voluntària (creant nosaltres els perfils) o involuntària (altres que parlen de nosaltres) però que probablement hi serem i hem de saber què s’hi diu de nosaltres. És necessari fer recerca del nostre nom (Egosurfing), configurar privacitat de perfils, etc.

- En segon lloc que cadascú s’ha de responsabilitzar del que publica o deixa de publicar; tot i que assistim a xerrades o fem molts cursos serem nosaltres mateixos els que decidirem què pengem a la xarxa (p. e. evitar publicar quan estem enfadats).

2. L’addicció

Em va sobtar trobar aquesta informació a la xarxa: “Segons l’OMS, no es pot definir encara l’ús intensiu d’internet com a addicció, encara que sí que indica que aquesta pot facilitar l’aïllament i confondre el jo real amb el jo virtual, així com la necessitat de tenir només present aquest jo virtual.”

La meva opinió és que molts som addictes, però potser aquesta addicció està socialment millor considerada que una altra com podria ser a l’alcohol, tabac, drogues, etc. Potser es tracta d’una novetat que haurem d’anar incorporant a les nostres vides fins que deixem de prestar-li tanta atenció (com si es tractés d’una joguina nova) o potser haurem de fer el que proposa Coca-Cola per relacionar-nos més de tu a tu.

Tot i així, la preocupació ha d’entrar en joc quan una persona es queda a casa o deixa de tenir “vida real”, relacions socials i personals 1.0 per tancar-se en el món 2.0. Si estem més o menys enganxats, ja anirem establint límits i pautes a seguir.

3. El Ciberbullying

Detectar-lo i actuar en cas que un menor l’estigui patint. Si abans “casa nostra” era un espai segur i de tranquil·litat, amb les xarxes socials aquest s’ha trencat generant l’abús i la persecució a tot arreu.

Per concloure, dir que hem d’informar-nos, conèixer i educar a la xarxa, ja que el pitjor error que cometem és actuar des del desconeixement i ignorància. També que hem de canviar el concepte de “control” pel d’acompanyament i aportació d’eines de gestió perquè els nostres fills i filles es moguin amb autonomia i seguretat a la xarxa.

Per qualsevol cosa, aquí estem