Entrevista Time Out a Iris Roch

M’aixeco d’hora i em preparo. Fa dies que vaig de bòlit entre la feina, les formacions, la rehabilitació per la lesió que em vaig fer fa un mes, la ressaca del Nadal, les trucades pendents i aquella entrega que tinc pendent i he de fer ja. Penso: no he fet mai una entrevista, però anirà bé. Estic una mica nerviosa, la veritat.

Arribo a la feina i quan em trec l’abric em trobo completament arrugada la camisa, no tinc temps de passar per casa. De fet tinc 10 minutets per dinar. Tot i que el dia és fresquet, no sortiré a la foto amb l’abric posat, al sol s’hi està bé. Miro Time Out antics, efectivament ningú surt amb l’abric. L’Òscar em salva, sort que compto amb ell.

Vaig bé de temps, em diuen que comencem amb la foto. Una, dues, quatre, la Irene és una crack i les fotografies que em fa m’agraden, surto natural. Llàstima que no les puc tenir! L’única sessió de fotos que em vaig fer, recordo que no em vaig agradar gens. Bé, ja ha passat el pitjor, el moment foto.

Parlo amb la Begoña que és un encant, ho porta tot preparat. Anem per feina, pregunta sobre l’abús de les xarxes, sobre el perquè de cafè, sobre la nostra història, sobre el que li va dir aquella dona a l’Arrimadas, sobre el futur del projecte. I jo m’enrotllo sense pensar-m’ho gaire. Gravem 15 minuts.

Li pregunto quan sortirà i em diu que dimecres vinent, tan ràpid? Bé, tinc una setmana per pair-ho.

Marxo satisfeta, descans.

Ja m’he estrenat d’entrevistada uff! Gràcies Begoña, gràcies Irene, gràcies Time Out.

També agraeixo a totes les persones que m’heu agafat una revista per si em quedava sense, a tots els missatges de suport i felicitacions, a les loles, a la Núria, la Laura i especialment a l’Òscar.

Iris Roch