<Pi pi piii>
El grup de WhatsApp de la classe de les Abelles treu fum.
– Heu pogut obrir els enllaços de la web de l’escola? De música que s’havia de fer?
<Piii pii pii>
El grup de família no s’atura. Es comparteixen documents, tots alhora, entre ells un titulat: “70 coses per fer amb nens amb temps de confinament”, tres articles de tres científics diferents, també 30 receptes per cuinar amb nens i un vídeo on es pot veure com fer exercici per no perdre la forma aquests dies.
<Pi pi piii>
Un correu de la tutora de la classe dels Superherois.
<Riing riiing>
– Shhhh silenci! Truca el jefe, “Sí, és clar, ara mateix t’ho passo, cap problema, m’hi poso. Perfecte a les 11 h reunió per Zoom. Envio convocatòria.”
– Mama no entenc l’exercici 4, mama estic cansada, mama tinc gana…
– Poseu-vos la tele mentre tinc la reunió i silenci!
Sí, somrius. Us sentiu identificats/des, oi? Aquest és el dia a dia de moltes cases.
Que hi trobem darrere d’aquesta situació que pot fins i tot semblar còmica?
Estem vivint un dia a dia maratonià. Exposats a tota mena d’informació i continguts digitals. La radio, les notícies, el Twitter.
Ens recorden contínuament l’estat d’alarma que estem patint, la situació desesperada dels hospitals acompanyada d’uns rànquings força desoladors. Els que de moment no hem de patir per la nostra salut o la dels propers intentem fer la vida el més normal possible dins del confinament.
De cop i volta tot s’ha tornat digital, no solament les feines o l’escola, sinó també els vermuts, els concerts, el pilates i el teatre.
Estem confinats amb família però hiperconnectats a les pantalles per estar connectats amb la resta del món.
Aquesta connexió permanent vol garantir no solament distreure’s, sinó vols dir no perdre’s res del que podria estar passant, no perdre pistonada cultural ni intel·lectual o voler compartir la nostra vida confinada a través de les XXSS. Aquesta connexió permanent ens pot acabar esgotant a nosaltres i als nostres fills, tot creant angoixes i frustracions.
Com desenganxem al nen de la pantalla, si a través d’ella rep la formació, la socialització i la distracció?
Els hem deixat temps als més petits de casa per avorrir-se? Temps sense planificar?
Hem de prendre consciència que les famílies, els pares i mares, no som Mestres i per tant no ens podem demanar el mateix que demanem a l’escola, tampoc tenim l’obligació de fer una programació diària de tallers treballs manuals i gimnàs que res tingui a envejar al millor centre cívic. No!
Baixem exigències, permetem-nos aturar en la mesura del possible i prioritzar on han d’anar les nostres forces i els nostres ànims. En el com i no en què.
Això passarà i llavors tindrem temps, llocs i espais per desenganxar-nos de les pantalles i per fer valdre i ser més conscient que mai, que la vida, és fora d’elles.
Laura Almagro