El dissabte passat, llegia l’article “Menors i internet: l’assignatura pendent dels pares espanyols” publicat al Criatures del Diari Ara i em feia pensar en les converses que tenim amb les famílies en relació al control parental, l’establiment de límits i les incongruències que existeixen (com per exemple dir que deixin de xatejar i vagin a la taula per Whatsapp). Aquest tema ja ha sortit alguna vegada per aquí.
Llegim que les eines i aplicacions de control parental tenen l’objectiu de protegir l’ús de les noves tecnologies amb els menors d’edat. Els adults de la casa s’instal·len un programa o aplicació que permet veure l’activitat del menor amb el seu dispositiu: temps de connexió, quines aplicacions utilitza, geolocalitzar-lo, bloquejar-li trucades, contingut de pàgines web, etc.
Des de Cafè i Social Media, quan ens pregunten, matisem sobre l’ús i objectiu d’eines de control parental. Amb quina finalitat volem utilitzar aquestes aplicacions? A quines edats? Nosaltres som partidàries de l’aprenentatge, la facilitació a la comunicació familiar i l’actuació amb ús de consciència i responsabilitat. Sovint ens trobem que aquest control substitueix l’acompanyament i es fa amb una intencionalitat “d’espiar” al menor.
Així i tot, afegim que s’ha de conèixer la situació, la maduració de l’adolescent i el seu comportament per decidir si en fem o no en fem ús. És veritat que si es detecta una situació de risc, alguns comportaments i actituds rebels tenen cabuda en l’època de transició entre la infantesa i l’adultesa, però hem de tenir en compte diferents aspectes per a detectar si passa alguna cosa: observar comportaments estranys, conèixer els cercles d’amistats, el nivell de comunicació familiar, actituds agressives, faltes a l’escola, etc. Potser alguna situació ens porta a comptar amb aquestes eines; la geolocalització si veiem que ens enganya i no arriba a l’institut? amb quines aplicacions passa el temps quan està baixant el seu rendiment escolar o veiem que està decaigut? Bé, el que volem dir, és que no podem sí o no, sense conèixer el marc. la família, els neguits i preocupacions i el propi menor.
Control parental VS Descontrol parental
Cada vegada ens trobem que els nens i nenes tenen mòbil propi més d’hora, de fet sovint ens diuen que no són ells i elles qui el demanen, els donen la família perquè pateixen per ells, per seguretat i per a tenir-los controlats. Ara bé, no sé si tenim massa present que quan es dóna un mòbil a un menor, s’ha de tenir en compte l’eina que s’està facilitant i que aquesta requerirà un aprenentatge i acompanyament (recordem l’article “Mama, papa, vull un Iphone!”).
Pensem en anar en bici; començaran amb un tricicle, després passaran a les rodetes, fins anar en dues rodes amb ajuda i en un futur, poder anar sols. Per què no apliquem el mateix aprenentatge que anar en bici? I si els anem donant el mòbil a poc a poc, ensenyant-los com funciona, com actuar, què fer i què no fer… Seria necessari el control? Seguiríem patint tant? És veritat que a Internet hi ha riscs, al carrer també i quan comencen a sortir de nit… se’ns desperten totes les alarmes! Però com ho farem per acompanyar-los? Els seguirem, els espiarem, els controlarem, fins quan?
Llavors trobem a una banda el control que traspassa una fina línia entre l’espionatge i la preservació de la intimitat. D’altra banda, també existeix el descontrol parental; aquell que facilita el dispositiu i no es preocupa del seu ús, fins que es té un ensurt en forma de grooming, sexting, ciberbullying, etc. llavors toca posar-se les mans al cap i aplicar l’hipercontrol, la teràpia i l’espionatge.
Les eines de control parental, per a nosaltres, no responen tant a una funció educativa cap al menor, sinó a un punt de tranquil·litat cap a l’adult. Així doncs, proposem ensenyar a anar en mòbil, com anar en bici… I a veure que tal se’ns(‘ls) dóna!
Iris Roch
