Fa uns dies llegíem la notícia sobre la limitació horària xinesa d’accés a videojocs per a menors. Recordem que la Xina ha estat un dels països amb l’índex més alt d’addiccions a videojocs per part de menors.
La preocupació social pel desenvolupament de malalties mentals relacionades a conductes addictives van en augment i l’aplicació de restriccions al respecte estan a l’ordre del dia.
L’any 2019 a la Xina es va aplicar un “toc de queda nocturn” limitant l’horari de joc. Actualment la proposta encara és més estricte, limitant el joc només a caps de setmana i acumulant 3 hores.
Des de Cafè i Social Media, fa un temps que hem detectat aquesta necessitat de forma creixent. El confinament ha portat a algunes pràctiques abusives per part dels menors, en molts casos els videojocs han comprès l’àrea de relació i socialització principal amb els amics i les amigues.
I efectivament el joc acompleix i cobreix una part fonamental del desenvolupament, a totes les edats, però aquest es tradueix a preocupació quan es converteix en un abús.
Recordem algunes xerrades fa uns mesos, amb alumnat de 16-18 anys, en la qual ens deien que jugaven durant tota la nit i per això havien seleccionat l’horari de tarda per estudiar. Inclús que hi havia dies que no dormien perquè es quedaven jugant.
És evident que poder raonar amb l’adolescent i marcar uns límits consensuats arriba a ser una utopia en molts casos, és per això que a les nostres cases arriben algunes normes: no es pot jugar entre setmana, s’apaga el Wifi a certa hora, poden jugar un cop finalitzades les tasques de l’escola, l’ordinador està a un lloc comú o la tauleta la custodien els adults, etc.
En les nostres terres la regulació entorn les pantalles es fa segons criteri familiar, però què passaria si hi haguessin restriccions horàries dictades des del govern, com a la Xina? És la restricció a l’accés de contingut la via en termes educatius? Com fer l’aprenentatge en el camí de l’autoregulació?
Iris Roch