Fa just una setmana finalitzava la tercera xerrada per l’alumnat de 3er d’ESO del SAFA Sant Andreu. La demanda de la mateixa va venir motivada pels tutors i tutores, que van creure necessari donar més informació sobre l’ús adequat de les xarxes socials, l’ús excessiu dels dispositius (mòbil, tablets i ordinadors), també de videojocs i per últim, parlar de termes legals en casos de ciber assetjament.
Tots aquests punts prenen la seva importància en aquestes edats, ja que l’adolescència és el moment d’adquirir molts hàbits que formaran l’adult i per tant, en el cas de les noves tecnologies és necessari donar la màxima informació possible, fer l’acompanyament, etc. perquè el menor actuï amb seguretat i no desenvolupi possibles addiccions que poden afectar el seu entorn emocional, social, familiar i d’estudis.
També tenir en compte que 14 anys és l’edat en què un menor ja pot ser imputat i respondre davant la Fiscalia de Menors per una falta o delicte, en aquest cas digital. Sovint no són (ni som) conscients que compartir fotografies de caràcter sensible, informació falsa, insultar o assetjar a una tercera persona, etc. pot provocar denúncies. A més a més, tot el que escrivim i enviem queda desat als servidors i, davant una investigació policial, encara que esborrem els missatges o utilitzem Snapchat, es pot recuperar. No hi ha prova més evident que la que queda escrita.
Ara m’agradaria comentar un dels punts que més em va cridar l’atenció i que ja he comentat en articles i altres publicacions: l’addició als dispositius. Creixem en una societat on s’ha normalitzat aquesta addicció i on l’autocontrol ha de ser la nostra major arma per no caure paranys com són: anar a sopar amb algú i estar més pendent del mòbil que de l’altra persona, tenir notificacions amb to i mirar-les cada cop que rebem alguna cosa, consultar les xarxes socials diverses vegades al dia “per no perdre’ns res important”… ens sentim identificats? Sé que és difícil contenir-se, és un món tan ampli, on podem trobar tanta informació i té tantes funcionalitats, que ens perdem. Parlo dels adults.
Llavors em vaig il·luminar i vaig proposar un repte per l’alumnat: una persona de la classe es posa una polsera i està 24 hores (primerament era una setmana però vam establir un temps més curt per tal de poder participar tots i totes) connectant-se a qualsevol dispositiu mínim cada 2 hores, si pot ser més estona genial. Un cop connectada, només pot estar 30 minuts i en cas de veure una sèrie, només un capítol. Un cop completat el repte, passa la polsera a un company/a.
Em va semblar una proposta raonable i ells/es es van engrescar tot i que van dir que els costaria molt. L’objectiu d’aquesta proposta era experimentar què passava si estaven desconnectats i explorar noves aficions que potser no s’han permès descobrir. La seva tutora serà qui acompanyi amb aquesta proposta a partir d’ara.
D’altra banda, i parlant de l”‘enganxe” als dispositius, em comentaven que a casa sempre estan presents les discussions sobre aquest tema, molts d’ells afirmaven que era l’únic tema que portava discussions a casa. Atenció a la queixa principal per part dels menors va ser: a mi em diuen que deixi el mòbil però llavors s’hi enganxen ells (els pares). Va ser un dels temes de l’entrevista a Time Out, als comentaris sobre el programa de ràdio de RAC1 que precisament parlaven d’aquest tema i també del primer article al Criatures del Diari ARA… Segons sembla que no prediquem amb l’exemple, o si?
Ha estat una experiència gratificant i animo a les famílies (adults i menors) a sumar-se al repte que ja he batejat com: #reptedesconnectat .
Iris Roch
